diumenge, 17 de juny del 2012


PER TU LLUITARÉ

A vegades passa, passa que t’equivoques i no et dignes a obrir els ulls i canviar, només per aconseguir el que realment portes tant de temps buscant.

Només volíem aconseguir-nos, l’un a l’altre, ser perfectes, estimar-nos i punt, res més, aquest era el nostre objectiu.

Poc a poc ens  hem carregat aquesta màgia, i saps què? Necessito que torni, necessito que sigui nostra i punt, que ningú ens la tregui perquè és nostra i sé que encara hi és. No llençarem res, perquè ens ha costat molt, massa carinyo... Només cal perdre l’orgull, ser nosaltres mateixos i ser els mateixos que érem al principi, hem de ser més feliços, igual que abans, és el que importa.

Només vull dir-te que faré el que sigui perquè continuem, perquè torni a ser com abans, perquè saps? Val la pena... Vals la pena. És indiferent el que hagis fet malament, ara mateix ho podem oblidar, només els bons moments que m’has fet passar són els que compten... Ets de lo millor que tinc i no ho canviaria per a res del món, això tingueu-ho clar.

I només queda dir-te que... Em quedo amb tu perquè ets perfecte i perquè ets immillorable. Lluitaré tot el que calgui per això que tenim, això que és nostre, perquè t’estimo, sincerament.


Pessigolles a l’estómac. 





dimarts, 29 de maig del 2012

MIEDO


Supongo que he escogido esta fotografía porque al pensar en uno de mis sentimientos, el primero que me viene a la cabeza es el miedo.

Soy así, así de rara a lo mejor. La verdad es que hasta yo lo reconozco. Tengo miedo de todo.

Tengo miedo de lo que puedan decir de mi, tengo miedo de lo que me pueda pasar al hacer alguna cosa, tengo miedo de cómo podrán reaccionar los de mi alrededor… A veces preferiría cerrar los ojos y no ver nada, hacer como si no pasara nada y que todo fuera normal, sin sufrir.

Supongo que esto se debe a que tampoco me sé valorar a mí misma, de que prefiero encerrarme en la habitación a salir a buscar lo que realmente me gustaría conseguir.

En definitiva, tengo miedo del miedo, miedo de sufrir y de no conseguir lo que realmente quiero. Y me he dado cuenta de que el miedo es lo primero que se debe perder para conseguir tus metas, todo lo que te propones lo consigues queriéndote a ti mismo y valorándote, sin pensar que te dirán los demás o qué pensarán de ti.

El miedo sólo es un obstáculo más. 

diumenge, 6 de maig del 2012

IMATGES QUE PARLEN


M’ha cridat l’atenció des de el primer moment que l’he vista. Primer de tot, l’he triada perquè em recorda a la meva mare (no tinc ni idea el perquè, però m’hi fa pensar, potser per els peus i les cames, ni idea), m’agraden molt els colors amb els que ha jugat l’autor (especialment els del sofà), també m’agrada la idea de la garrafa d’aigua (tampoc sé el perquè), potser també m’ha agradat perquè a mi també m’agradaria tenir el cos d’aquesta dona... És estrany, però la foto a simple vista és molt simple, sense sentit, però m’he posat a la pell de la dona i he desenvolupat una història...
Em dic Blanca i tinc trenta-tres anys, visc a Barcelona, en un pis petit i calorós. Avui fa molta calor, més de la normal i a sobre aquesta nit tinc convidats a casa, a sopar, quin pal. M’he aixecat a les vuit, a corre-cuita com sempre, per anar al bar. Segur que avui hi haurà molts avis pesats demanant el cafè, nois demanant entrepans per anar a l’escola, dones desesperades buscant feina darrera una barra d’un bar per a poder pagar els extraescolars dels seus fills... Quin pal! Quan per fi han arribat les dues del mig dia, he marxat ràpidament cap a la parada del bus, quasi el perdo, per anar a la piscina... Quina pena que amb el bon temps que fa no pugui anar a visitar Calella, com feia quan era petita. He fet quaranta piscines i he decidit que ja n’hi havia prou, que havia de dinar alguna cosa i anar al supermercat a comprar el que em faltava per aquesta nit. Entre la dutxa, la sauna i vestir-me se m’han fet les quatre de la tarda, he agut de marxar ràpidament un altre cop o ara si que perdria l’autobús. Em pensava que no havia fet la llista de la compra tan llarga però m’he polit cinquanta euros en vint minuts, estalviar mai ha sigut lo meu. Torno cap a l’autobús, al final pagaré el sou d’un dels conductors. Estic morta de son, vull dormir, ho necessito, aquests últims esglaons se’m fan eterns... Arribo a casa, per fi, ni em digno a arribar a la cuina per deixar tot el que he comprat, em trec els pantalons i... El sofà s’apodera de mi, se’m tanquen els ulls sols, ja no hi sóc.






SI T’AGRADA; BÉ, I SINÓ; TAMBÉ

Si em fan mal, somriuré, no pararé de riure. Perquè plorar? Per enfonsar-me en la misèria? No, no val la pena. Seré feliç per fer ràbia a aquell que m’ha ferit. És més difícil riure quan realment tens ganes de plorar, oi? Doncs suposo que m’agraden les coses complicades, saber aconseguir el que realment busco. Em direu orgullosa, però sabeu que? He decidit que m’és igual el que em diguin, viuré la vida tal i com jo vull. A més, ser orgullosa per a mi no és cap defecte, és una virtut.

M’agrada que m’estimin, que em facin moixaines, que m’abracin, que em toquin els cabells, m’agrada sentir que tinc a algú que estarà amb mi en els bons i en els mals moments, algú que m’escoltarà sempre que ho necessiti i que no dubtarà ni un moment en fer-me sentir la persona més feliç del món. Per això, com que a mi m’encanta, jo també ho faig. Així que si et compromets a estar amb mi, hauràs d’aguantar-me fins que me’n cansi!

Doncs... També m’enfado molt ràpid, m’enrabio, no hi ha res ni ningú que ho pugui aturar, el temps ho cura tot, o això diuen... Doncs si! Necessito com a màxim cinc minuts per perdonar-te! Si realment m’importes, deixaré de banda les rabietes i vindré ràpidament a fer-te una abraçada. No val la pena estar enfadat amb algú, és incòmode i et surten arrugues al posar mala cara, així que... Prou de males cares!
Així que... Resumint, a mi el que m’agrada més del món és..: FER I SER FELIÇ!



dimecres, 14 de març del 2012

SENSE TU

Tot és tant diferent, tot ha canviat tant... En molt poc temps et vas fer tant imprescindible per a mi i per al meu dia a dia que vaig arribar a pensar que no t’estimava, que estava obsessionada. Quan et perdia, et necessitava amb mi, però quan ja et tornava a tenir em sentia frustrada i necessitava respirar i ser lliure. Pot ser si, pot ser mai he tingut les coses clares i mai m’hi he parat a pensar, però ara que hi penso crec que he perdut un any de la meva vida. Un any plorant pels racons, imaginant que allò podia ser millor, pensant que t’estimava i que a la vegada t’odiava per tot el que m’havies fet.
Tot va començar un trenta-un de Gener, una mica més abans potser. Cada dia esperava nerviosa que m’obrissis pel ‘chat’ i m’expliquessis com t’havia anat el dia, què havies fet, què havies vist... Somreia quan veia que una llum blava il·luminava el teu nom a la pantalla. L’obria ràpidament i pensava: ara et faràs la difícil i tardaràs tres minuts en respondre... Però no em sortia, passava un minut i necessitava contestar-te, clicava el boto ‘Enter’ i somreia, un altre cop. De moment només parlàvem mitjançant el ‘chat’ però un dia em vas sorprendre, em vas dir que t’agradaria veure’m, que li estava bé parlar però tenia ganes de fer-me una abrasada. Així va ser, un dimarts a la tarda vam quedar, era un dimarts vint-i-set, sortint de l’institut. Estava molt nerviosa i sobretot insegura de mi mateixa, no sabia el que feia. No sabia com reaccionaries al veure’m, tenia por i a la vegada pessigolles a la panxa. Com podia ser que en tant poc temps t’hagués agafat tant de carinyo? Allò no em podia estar passant a mi... Havíem quedat a casa meva i em vas obrir per el ‘chat’ de la Blackberry i em vas dir: ‘Va noia, que fas tard! Fa cinc minuts que t’espero a la porta!’, vaig tornar a somriure. Jo ja estava arribant, em notava tensa. Vaig girar la cantonada i et vaig veure, allà, assentat. Vaig anar cap a tu, amb el meu millor somriure dibuixat a la cara i et vaig dir: ‘Hola!!’. Em vas donar dos petons que em van encantar. Va ser una tarda més aviat tímida, però al marxar em vas fer un petó que em va deixar marcada tota la resta d’aquell dia. Era estúpidament feliç.
Tot anava millorant, en molt poc temps vam començar a sortir, jo crec que vam anar massa ràpid... Les coses que comencen ràpid, acaben ràpid... Cada dia em sentia millor, més agust amb tu, però un dia les coses van canviar. Era abril, tu estaves bé amb mi, era jo la que ja no sentia el mateix, estava cansada, notava que ja no era com abans i per seguir així era millor deixar-ho i no empitjorar. Et vaig deixar. Després de deixar-te em vas demostrar realment qui eres i tot el mal que m’hauries arribat a fer. Uns dies abans de l’estiu, notava que et trobava a faltar, era un sentiment que no podia evitar, però havia de fer-ho.
El vint-i-tres de Juny van fer una festa a la Bòbila, a Palafrugell. Els dos hi vam anar, érem mitjanament amics. A mesura que passava la nit ens miràvem i de cop, vas decidir venir cap a mi. Em vas dir si podíem parlar, i jo, vaig ser idiota i  vaig acceptar.  Vam estar parlant i em vas dir que em trobava a faltar, que te’n arrepenties de tot el que havies fet i que si ho podíem tornar a intentar. També vaig acceptar a aquesta proposta.
Va ser un estiu bastant mogut, ara ho deixàvem, ara tornàvem, ho deixàvem un altre cop i érem amics i tornàvem... És el que té l’estiu, diuen, està comprovat que separa a les parelles, però sempre es deixen una cosa, només les separa si elles volen. I així va fer l’estiu, va jugar amb nosaltres.
Al Setembre ho vam tornar a intentar. ‘Ara en serio’, em vas dir. Jo ja havia perdut tot l’encant, però per intentar-ho un altre cop no hi podia perdre res, així que et vaig dir que em semblava bé. Van ser uns tres mesos inoblidables, em sentia estimada i em tractaves molt bé, però jo tenia dubtes de si tu t’ho senties o no, de si et tractava realment bé, tal i com t’ho mereixies.
Ja era Desembre, quasi havia passat un any des de que vam començar. Un dia, pensant, em vaig adonar de que ja no era com al principi, realment no t’estimava, em feia mal a mi mateixa estant d’aquella manera. Per una vegada, una simple vegada, vaig pensar en mi mateixa, vaig deixar de banda tot el que pensessin els altres i vaig decidir el que realment jo volia. Volia ser lliure, conèixer a algú millor, algú del qual no em cansés, algú que cada dia em fes sentir coses diferents, coses noves, que no fós una relació monòtona com havia estat aquesta.
Et vaig deixar les coses clares, jo pensava que després de tot aquest temps lo millor era intentar ser amics, com a mínim intentar-ho. Et vas prendre tant malament que et deixés que et va negar a l’opció de ser amics, t’hi va negar rotundament. Vaig arribar a la conclusió de que no necessitava que gent així influís en la meva vida, em vaig adonar de que no tenies sentiments, només els tenies quan volies i quan no, t’empassaves les llàgrimes i et feies el fort.
Ara ja fa quatre mesos d’això, mai t’oblidaré, d’això en puc estar segura, però sé que hi ha persones que et passaran a davant. Hi ha algú millor que ell, l’he trobat. I aquest cop, realment m’agrada, m’agrada molt. No deixaré passar aquesta oportunitat, no seré tant inútil com abans i l’aprofitaré al màxim. He aprés que amb les persones no es juga, ni amb els sentiments tampoc.
I la veritat, tot això és gràcies a les meves amigues, perquè m’han fet veure la realitat.
Sense tu estic millor, sense les teves tonteries, t’han substituït, i encara que no m’ho cregui ni jo, ja no et necessito. 

dissabte, 10 de març del 2012

Cinc moments de felicitat

-       Sóc feliç quan em paro a pensar tot el que heu fet per mi, sempre que us he necessitat hi heu estat, al meu costat. Cada somriure que em feu treure dia a dia demostra que sou una de les parts més grans que em porten a aquest petit moment de felicitat, un petit moment de felicitat que si no existís, la meva felicitat no tindria sentit. Em feu feliç, nenes.




-         Potser aquest és un dels petits moments de felicitat que ningú escriurà, o ni tan sols pensarà. Quan tens un grau màxim de desesperació i acabes tots els deures, treballs, exàmens, ets realment feliç. Per un instant, et consideres la persona més feliç del planeta Terra.  M’encantaria poder-ho ser ara mateix, però.. Un dissabte al matí de felicitat no se’n troba gaire.




-         Tu, tu em fas feliç. Ho fas sense voler, per error, però ho acabes fent sempre. Quan t’enfades, sóc feliç perquè sé que t’importo encara que sigui molt poc. Quan m’abraces, sóc feliç pensant que ningú m’ha abraçat mai com tu. Quan em truques sóc feliç. Quan em dius que m’estimes, la meva felicitat vola pels aires i no hi ha ningú ni res que sigui capaç de parar-la. No deixis mai de fer-me feliç, Marc.



-         Aquest moment de felicitat fa sis mesos que es va acabar, però al pensar-hi, encara em fa feliç. Eres la gossa més empipadora i pesada del món, però jo t’estimava molt. Quan baixava a la cuina i m’esperaves mentre que movies la cua perquè t’obrís la porta sempre em sortia un somriure a la cara. Fins i tot ara que hi penso somric. Eres, ets i seràs un motiu de felicitat per mi.



 
Ets un idiota i inútil que em fa feliç constantment. A part de molestar-me sempre, de posar-te on no et demanen, de fer-me emprenyar, també em fas somriure quan ho necessito. Ets petit, si, molt petit, però tens no sé què important per a mi que destapa la meva felicitat. I encara que mai t’ho digui; T’ESTIMO.






Interpreta'm

dissabte, 3 de març del 2012

UN CAUCHEMAR

Hier je me suis réveillée très tard du la sieste. J'ai peur parce que il est tout noir et j'ai seule a la maison. J’ai fatigué encore. Tout à coup mon téléphone portable commencé a sonner, il est mon oncle Enric. Il me demandé que je l'aider a le restaurant. Je raccroché le téléphone portable et je me suis pris la clef du la maison. Dehors tout est noir et j'ai froid. Soudain j'ai peur perce que j'ai vu un homme a la fin de la rue, il était iule. Je commencé à marcher très vite. L'homme me suivait et je accéléré. Tout à coup, j'ai entendu un bruit et je commencé à courir au restaurant de mon oncle Enric. Quand je suis entré mon oncle était dans la cuisine. Il était entraient de pleurer et je ne savais pas pourquoi. Il m'a dit que mon cousin était mort. Je m'allongé sur le sol, je ne pouvais croire. J'ai pleuré pendant une longue période jusqu'a ce que j'ai ouvert les yeux. J'étais dans mon lit, il faisait sombre à l'extérieur, ma mère était avec moi. J'ai température, il était un cauchemar. J'ai très peur!!!!




diumenge, 26 de febrer del 2012

TRES METRES SOBRE EL CEL

He triat el llibre 'Tres metres sobre el cel' escrit per Federico Moccia, un escriptor italià amb molt d'èxit (http://ca.wikipedia.org/wiki/Federico_Moccia). El títol original és: 'Tre metri sopra il cielo', editat per 'Columna' i publicat al Desembre de l'any 2010. 

Novel·la de gènere romàntic. A la contraportada s'hi pot llegir la sinopsi següent: Babi i Step no poden ser més diferents: les seves famílies, la seva extracció social, els seus hàbits els allunyen. Pertanyen a dos mons separats, però s'enamoren. No els resulta fàcil, perquè cap dels dos sap cedir, tot i això l'amor els transforma. Babi es torna irreconeixible davant d'uns pares traumatitzats, Step demostra que sota l'espessa crosta de noi dur que s'ha construït s'hi amaga un passat irresolt. 

El vaig triar perquè tothom en parlava molt bé. M'ha encantat llegir-lo. Fa reflexionar i en alguns moments et pots sentir identificat amb algun dels personatges. És una novel·la molt fàcil de llegir perquè trobo que Moccia s'explica molt bé i és 'addictiva' perquè quan comences ja no pots parar, estàs desitjant saber com acaba. Si l'hagués de valorar, li donaria la nota màxima.


En la meva opinió, no pots deixar de llegir la segona part, 'Tinc ganes de tu' perquè la intriga, la relació amorosa, les aventures... continuen.

Aquest llibre jo el recomano a tot tipus de públic. És tan bona per als joves que han d'entrar en una nova etapa de la seva vida, per als pares i els avis d'aquests joves... Pot agradar a tothom.

dimecres, 11 de gener del 2012

Pràctica de laboratori (Física i química)

L’últim dia de Física i Química, la Pilar, de deures, ens va posar fer una pràctica a casa. És la següent:

MATERIAL:

     1. Un bol
2.      Un got
3.       Aigua bruta (amb cafè, sucre...)
4.       Paper transparent (film)
5.       Alguna cosa per fer pes a sobre el paper


COM S’HA DE FER:

1.       Muntem l’estructura i ho exposem al sol:


                       

2.       Ho deixem uns dies fins que comencem a veure que l’aigua bruta s’està evaporant i el cafè i el sucre es queden a baix:




3.       Uns dies més tard, quan més aigua s’hagi evaporat traiem el paper de sobre i a dins del got petit de dins (en teoria) hauria de quedar-hi l’aigua neta i als voltants les restes de cafè i de sucre. D’aquest pas no tinc fotografia perquè no es veia gens bé i no em va sortir del tot.

dilluns, 19 de desembre del 2011

No ser capaç de somriure, quan dius que m'estimes

Realment val la pena patir? Realment val la pena suplicar el perdó si saps que no te'l donaràn? Realment val la pena perdre temps i llàgrimes per aquella persona que no t'aprecia i que per molt que t'esforcis no et farà cas? No, no val la pena. Tots sabem que és difícil deixar d'estimar a una persona, que és difícil trencar una relació que t'agradava tant i a una persona que et feia somriure. Però, també és difícil seguir amb aquesta relació si el somriure que et feia treure era forçat, desanimat. Pot ser si, pot ser t'he fet mal, i ho sento molt, però això és cosa de dos i el meu ésser ja no hi era en aquesta petita història. Et necessito lluny de mi, necessito pensar que ja no hi ets i pensar que m'has oblidat. Tot el que has fet m'ha ferit, el meu interior té una ferida profunda que serà difícil de curar i tu no saps com fer-ho per curar-la. Necessito trobar a algú millor, algú que tingui el medicament perfecte, algú que em pugi tapar la ferida que m'has fet i que pugui fer que aquell somriure torni a sorgir del no res. Pot ser tornaràs, com sempre, però jo no seré la inútil que et seguirà, resistiré, potser seré feliç sense tu al final. Necessito que desapareguin les papallones a l'estómac quan et vegi, i sobretot, necessito que vegis que soc feliç i que per molt mal que em facis, puc seguir endavant, sempre lluitant pel meu benestar. Gràcies, gràcies per tot aquest temps, però ara, la vida, em toca viure-la a mi.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Et trobo a faltar

Trobo a faltar que quan baixo a la cuina no hi siguis, que quan m'estiro al sofà no vinguis, que no siguis una pesada i sobretot que quan obro la porta del pati no corris i bordis. Ara mateix ets com un buit, dintre meu hi falta alguna cosa i no la puc emplenar. Cap gossa et reemplaçaria, cap seria com tu, la Duna, la meva Duna. Recordo el dia que te'n vas anar, l'onze de Setembre. Aquell matí va ser un dels pitjors de la meva vida, un matí del que me'n arrepentiré sempre. No havíem d'haver anat amb bici, no t'havies d'haver cansat, no hauries d'haver tingut tanta calor. De cop, et vaig veure estirada al terra i no respiraves. T'havies quedat seca, paralitzada, amb la llengua fora. Vaig còrrer cap a tu i em vaig estirar a terra abraçant-te, plorant, desconsolada. Qui em faria companyia quan la mama treballés? Qui pujaria les escales i em despertaria? No hauria de tornar a queixar-me dels teus pèls? Tot es molt dur a casa sense tu, en serio. La mama també et troba a faltar, encara que ella no ho diu per semblar mes forta, suposo. A vegades hi penso, en tots els moments que vam viure i em poso a plorar (intento evitar-ho però és impossible). El dia que et vam venir a buscar, les teves operacions, el primer dia que et vaig treure a passejar, quan tenies febre i vaig dormir amb tu, quan dissimulaves al haver trencat alguna cosa... Però ploro, bàsicament per ràbia. Ràbia d'haver-te fet mal en moments d'angoixa, d'enveja, de pànic potser. Només puc dir una cosa: Siguis on siguis, perdó per tots els crits i totes les baralles. I gràcies per haver-me fet passar tants bons moments i haver-me fet riure. Cap gossa aconseguirà el que tu has aconseguit, això ho tinc molt clar! T'estimo molt Duna, molt!

dimecres, 9 de novembre del 2011

Un bruit dans la nuit.

La veille j'était tellement fatiguée que je me suis endormie avant dîner. À cinq heures je me suis reveillée de faim. Comme je ne pouvait pas me rendormir, j'ai dû me lever pour descendre à la cuisine et chercher quelque chose à manger. Tout à coup, j'ai vu une ombre. J'ai eu peur! Pour un moment j'ai voulu remonter dans ma chambre mais j'ai tout de suite pensé à Milou, mon petit chat. Apparemment lui aussi se promene pandant la nuit quand il a faim. Très heureux de nous avoir rencontré, j'ai preparé un sandwich pour moi et un bol de lait pour Milou. On etait tranquilement assis à table quand un bruit provenent de la rue nous à fait paniquer. J'ai regardé par la fenêtre, et j'ai découvert que s'etait le camien à òrdures. Uff, quel soulagement!

dissabte, 24 de setembre del 2011

Aquesta finestra em fa pensar.



Una tarda de pluja, un matí calorós, quan estic trista o bé quan sóc feliç, m'estiro al llit i veig aquesta finestra. Quan necessito desconnectar, quan m'he enfadat amb una amiga, quan la meva mare m'acaba de renyar, quan surto de la dutxa o bé quan tinc ganes de llegir la veig, veig l'exterior i em poso a pensar en tot el que he fet. Penso si estic fent el que hauria de fer, o hi ha una solució millor. Quan estic malalta, sempre la veig, és el llit de la meva mare, m'hi sento bé, m'hi sento agust. També quan tinc por o estic angoixada hi vaig. És l'única finestra que em fa pensar. Les altres són finestres normals, un vidre que et deixa veure l'exterior i veus si plou o fa sol, però aquesta finestra és diferent, potser si, potser li tinc un cert afecte i per això me l'estimo més que a les altres, però és la finestra ideal per posar-se a pensar. També és la finestra des de la que veig la rutina que segueix el meu avi. Veig quan es desperta i obra la finestra, quan surt de casa i es menja una pruna al pati, quan em veu i em saluda amb un dels seus millors somriures... Després és quan me'n adono que el millor no és que sigui la  finestra més maca del món, el millor disseny o la més cara, el més important és que el que hi veus et faci pensar que no canviaries la teva vida per res, que per molts entrebancs que hi hagin pel mig, sempre trobaràs la millor solució i seguiràs amb la teva vida i t’aixecaràs veient al teu avi i pensaràs lo afortunada que ets de tenir aquesta finestra.

Dos ulls, el meu món.



Potser no són perfectes, tenen molts defectes, però són els meus prismàtics per observar tot el meu món, tot el que m'envolta. Potser hi han parts millors en el meu cos, però considero que són la part que em dóna la vida, sense ells no podria observar, inspeccionar, mirar. Sense ells no sabria amb qui visc ni a on sóc. Aquests ulls han vist tota la meva vida, ho saben tot de mi. Saben els meus secrets, les coses dolentes i les coses bones. Saben tot el que penso i el que veig. Orgullosa d'ells, i del que m'envolta i puc continuar veient, espero no perdre'ls mai, ja que són part del meu món i de la meva vida. No em puc imaginar una vida sense ulls, però també m'agradaria saber que es sent, per un dia, sense poder veure't ni al mirall, sense saber la cara que tens ni qui són els teus pares. Són els meus ulls, la finestra del meu cos, i estic orgullosa de poder tenir-los. A vegades, quan tinc ganes de plorar no em deixen veure el meu voltant. Quan estic feliç tot ho veig diferent. Quan m'enfado ho veig tot negre. Quan dormo em fan somiar, em fan recordar tot el que han vist durant el dia. Per això, formen part del meu dia a dia i gràcies a ells puc valorar el que val la pena i el que no, i les coses per les quals he de lluitar i les que no. Són el meu punt d'informació i de valoració del meu món.