IMATGES QUE PARLEN

M’ha cridat l’atenció des de el primer moment que l’he vista. Primer de tot, l’he triada perquè em recorda a la meva mare (no tinc ni idea el perquè, però m’hi fa pensar, potser per els peus i les cames, ni idea), m’agraden molt els colors amb els que ha jugat l’autor (especialment els del sofà), també m’agrada la idea de la garrafa d’aigua (tampoc sé el perquè), potser també m’ha agradat perquè a mi també m’agradaria tenir el cos d’aquesta dona... És estrany, però la foto a simple vista és molt simple, sense sentit, però m’he posat a la pell de la dona i he desenvolupat una història...

Em dic Blanca i tinc trenta-tres anys, visc a Barcelona, en un pis petit i calorós. Avui fa molta calor, més de la normal i a sobre aquesta nit tinc convidats a casa, a sopar, quin pal. M’he aixecat a les vuit, a corre-cuita com sempre, per anar al bar. Segur que avui hi haurà molts avis pesats demanant el cafè, nois demanant entrepans per anar a l’escola, dones desesperades buscant feina darrera una barra d’un bar per a poder pagar els extraescolars dels seus fills... Quin pal! Quan per fi han arribat les dues del mig dia, he marxat ràpidament cap a la parada del bus, quasi el perdo, per anar a la piscina... Quina pena que amb el bon temps que fa no pugui anar a visitar Calella, com feia quan era petita. He fet quaranta piscines i he decidit que ja n’hi havia prou, que havia de dinar alguna cosa i anar al supermercat a comprar el que em faltava per aquesta nit. Entre la dutxa, la sauna i vestir-me se m’han fet les quatre de la tarda, he agut de marxar ràpidament un altre cop o ara si que perdria l’autobús. Em pensava que no havia fet la llista de la compra tan llarga però m’he polit cinquanta euros en vint minuts, estalviar mai ha sigut lo meu. Torno cap a l’autobús, al final pagaré el sou d’un dels conductors. Estic morta de son, vull dormir, ho necessito, aquests últims esglaons se’m fan eterns... Arribo a casa, per fi, ni em digno a arribar a la cuina per deixar tot el que he comprat, em trec els pantalons i... El sofà s’apodera de mi, se’m tanquen els ulls sols, ja no hi sóc.