MIEDO

Supongo que he escogido esta fotografía porque al pensar en uno de mis sentimientos, el primero que me viene a la cabeza es el miedo.

Soy así, así de rara a lo mejor. La verdad es que hasta yo lo reconozco. Tengo miedo de todo.

Tengo miedo de lo que puedan decir de mi, tengo miedo de lo que me pueda pasar al hacer alguna cosa, tengo miedo de cómo podrán reaccionar los de mi alrededor… A veces preferiría cerrar los ojos y no ver nada, hacer como si no pasara nada y que todo fuera normal, sin sufrir.

Supongo que esto se debe a que tampoco me sé valorar a mí misma, de que prefiero encerrarme en la habitación a salir a buscar lo que realmente me gustaría conseguir.

En definitiva, tengo miedo del miedo, miedo de sufrir y de no conseguir lo que realmente quiero. Y me he dado cuenta de que el miedo es lo primero que se debe perder para conseguir tus metas, todo lo que te propones lo consigues queriéndote a ti mismo y valorándote, sin pensar que te dirán los demás o qué pensarán de ti.

El miedo sólo es un obstáculo más. 

IMATGES QUE PARLEN

M’ha cridat l’atenció des de el primer moment que l’he vista. Primer de tot, l’he triada perquè em recorda a la meva mare (no tinc ni idea el perquè, però m’hi fa pensar, potser per els peus i les cames, ni idea), m’agraden molt els colors amb els que ha jugat l’autor (especialment els del sofà), també m’agrada la idea de la garrafa d’aigua (tampoc sé el perquè), potser també m’ha agradat perquè a mi també m’agradaria tenir el cos d’aquesta dona... És estrany, però la foto a simple vista és molt simple, sense sentit, però m’he posat a la pell de la dona i he desenvolupat una història...

Em dic Blanca i tinc trenta-tres anys, visc a Barcelona, en un pis petit i calorós. Avui fa molta calor, més de la normal i a sobre aquesta nit tinc convidats a casa, a sopar, quin pal. M’he aixecat a les vuit, a corre-cuita com sempre, per anar al bar. Segur que avui hi haurà molts avis pesats demanant el cafè, nois demanant entrepans per anar a l’escola, dones desesperades buscant feina darrera una barra d’un bar per a poder pagar els extraescolars dels seus fills... Quin pal! Quan per fi han arribat les dues del mig dia, he marxat ràpidament cap a la parada del bus, quasi el perdo, per anar a la piscina... Quina pena que amb el bon temps que fa no pugui anar a visitar Calella, com feia quan era petita. He fet quaranta piscines i he decidit que ja n’hi havia prou, que havia de dinar alguna cosa i anar al supermercat a comprar el que em faltava per aquesta nit. Entre la dutxa, la sauna i vestir-me se m’han fet les quatre de la tarda, he agut de marxar ràpidament un altre cop o ara si que perdria l’autobús. Em pensava que no havia fet la llista de la compra tan llarga però m’he polit cinquanta euros en vint minuts, estalviar mai ha sigut lo meu. Torno cap a l’autobús, al final pagaré el sou d’un dels conductors. Estic morta de son, vull dormir, ho necessito, aquests últims esglaons se’m fan eterns... Arribo a casa, per fi, ni em digno a arribar a la cuina per deixar tot el que he comprat, em trec els pantalons i... El sofà s’apodera de mi, se’m tanquen els ulls sols, ja no hi sóc.

SI T’AGRADA; BÉ, I SINÓ; TAMBÉ

Si em fan mal, somriuré, no pararé de riure. Perquè plorar? Per enfonsar-me en la misèria? No, no val la pena. Seré feliç per fer ràbia a aquell que m’ha ferit. És més difícil riure quan realment tens ganes de plorar, oi? Doncs suposo que m’agraden les coses complicades, saber aconseguir el que realment busco. Em direu orgullosa, però sabeu que? He decidit que m’és igual el que em diguin, viuré la vida tal i com jo vull. A més, ser orgullosa per a mi no és cap defecte, és una virtut.

M’agrada que m’estimin, que em facin moixaines, que m’abracin, que em toquin els cabells, m’agrada sentir que tinc a algú que estarà amb mi en els bons i en els mals moments, algú que m’escoltarà sempre que ho necessiti i que no dubtarà ni un moment en fer-me sentir la persona més feliç del món. Per això, com que a mi m’encanta, jo també ho faig. Així que si et compromets a estar amb mi, hauràs d’aguantar-me fins que me’n cansi!

Doncs... També m’enfado molt ràpid, m’enrabio, no hi ha res ni ningú que ho pugui aturar, el temps ho cura tot, o això diuen... Doncs si! Necessito com a màxim cinc minuts per perdonar-te! Si realment m’importes, deixaré de banda les rabietes i vindré ràpidament a fer-te una abraçada. No val la pena estar enfadat amb algú, és incòmode i et surten arrugues al posar mala cara, així que... Prou de males cares!

Així que... Resumint, a mi el que m’agrada més del món és..: FER I SER FELIÇ!