Aquesta finestra em fa pensar.

Una tarda de pluja, un matí calorós, quan estic trista o bé quan sóc feliç, m'estiro al llit i veig aquesta finestra. Quan necessito desconnectar, quan m'he enfadat amb una amiga, quan la meva mare m'acaba de renyar, quan surto de la dutxa o bé quan tinc ganes de llegir la veig, veig l'exterior i em poso a pensar en tot el que he fet. Penso si estic fent el que hauria de fer, o hi ha una solució millor. Quan estic malalta, sempre la veig, és el llit de la meva mare, m'hi sento bé, m'hi sento agust. També quan tinc por o estic angoixada hi vaig. És l'única finestra que em fa pensar. Les altres són finestres normals, un vidre que et deixa veure l'exterior i veus si plou o fa sol, però aquesta finestra és diferent, potser si, potser li tinc un cert afecte i per això me l'estimo més que a les altres, però és la finestra ideal per posar-se a pensar. També és la finestra des de la que veig la rutina que segueix el meu avi. Veig quan es desperta i obra la finestra, quan surt de casa i es menja una pruna al pati, quan em veu i em saluda amb un dels seus millors somriures... Després és quan me'n adono que el millor no és que sigui la  finestra més maca del món, el millor disseny o la més cara, el més important és que el que hi veus et faci pensar que no canviaries la teva vida per res, que per molts entrebancs que hi hagin pel mig, sempre trobaràs la millor solució i seguiràs amb la teva vida i t’aixecaràs veient al teu avi i pensaràs lo afortunada que ets de tenir aquesta finestra.

Dos ulls, el meu món.

Potser no són perfectes, tenen molts defectes, però són els meus prismàtics per observar tot el meu món, tot el que m'envolta. Potser hi han parts millors en el meu cos, però considero que són la part que em dóna la vida, sense ells no podria observar, inspeccionar, mirar. Sense ells no sabria amb qui visc ni a on sóc. Aquests ulls han vist tota la meva vida, ho saben tot de mi. Saben els meus secrets, les coses dolentes i les coses bones. Saben tot el que penso i el que veig. Orgullosa d'ells, i del que m'envolta i puc continuar veient, espero no perdre'ls mai, ja que són part del meu món i de la meva vida. No em puc imaginar una vida sense ulls, però també m'agradaria saber que es sent, per un dia, sense poder veure't ni al mirall, sense saber la cara que tens ni qui són els teus pares. Són els meus ulls, la finestra del meu cos, i estic orgullosa de poder tenir-los. A vegades, quan tinc ganes de plorar no em deixen veure el meu voltant. Quan estic feliç tot ho veig diferent. Quan m'enfado ho veig tot negre. Quan dormo em fan somiar, em fan recordar tot el que han vist durant el dia. Per això, formen part del meu dia a dia i gràcies a ells puc valorar el que val la pena i el que no, i les coses per les quals he de lluitar i les que no. Són el meu punt d'informació i de valoració del meu món.