Tot és tant diferent, tot ha canviat tant... En molt poc temps et vas fer tant imprescindible per a mi i per al meu dia a dia que vaig arribar a pensar que no t’estimava, que estava obsessionada. Quan et perdia, et necessitava amb mi, però quan ja et tornava a tenir em sentia frustrada i necessitava respirar i ser lliure. Pot ser si, pot ser mai he tingut les coses clares i mai m’hi he parat a pensar, però ara que hi penso crec que he perdut un any de la meva vida. Un any plorant pels racons, imaginant que allò podia ser millor, pensant que t’estimava i que a la vegada t’odiava per tot el que m’havies fet.
Tot va començar un trenta-un de Gener, una mica més abans potser. Cada dia esperava nerviosa que m’obrissis pel ‘chat’ i m’expliquessis com t’havia anat el dia, què havies fet, què havies vist... Somreia quan veia que una llum blava il·luminava el teu nom a la pantalla. L’obria ràpidament i pensava: ara et faràs la difícil i tardaràs tres minuts en respondre... Però no em sortia, passava un minut i necessitava contestar-te, clicava el boto ‘Enter’ i somreia, un altre cop. De moment només parlàvem mitjançant el ‘chat’ però un dia em vas sorprendre, em vas dir que t’agradaria veure’m, que li estava bé parlar però tenia ganes de fer-me una abrasada. Així va ser, un dimarts a la tarda vam quedar, era un dimarts vint-i-set, sortint de l’institut. Estava molt nerviosa i sobretot insegura de mi mateixa, no sabia el que feia. No sabia com reaccionaries al veure’m, tenia por i a la vegada pessigolles a la panxa. Com podia ser que en tant poc temps t’hagués agafat tant de carinyo? Allò no em podia estar passant a mi... Havíem quedat a casa meva i em vas obrir per el ‘chat’ de la Blackberry i em vas dir: ‘Va noia, que fas tard! Fa cinc minuts que t’espero a la porta!’, vaig tornar a somriure. Jo ja estava arribant, em notava tensa. Vaig girar la cantonada i et vaig veure, allà, assentat. Vaig anar cap a tu, amb el meu millor somriure dibuixat a la cara i et vaig dir: ‘Hola!!’. Em vas donar dos petons que em van encantar. Va ser una tarda més aviat tímida, però al marxar em vas fer un petó que em va deixar marcada tota la resta d’aquell dia. Era estúpidament feliç.
Tot anava millorant, en molt poc temps vam començar a sortir, jo crec que vam anar massa ràpid... Les coses que comencen ràpid, acaben ràpid... Cada dia em sentia millor, més agust amb tu, però un dia les coses van canviar. Era abril, tu estaves bé amb mi, era jo la que ja no sentia el mateix, estava cansada, notava que ja no era com abans i per seguir així era millor deixar-ho i no empitjorar. Et vaig deixar. Després de deixar-te em vas demostrar realment qui eres i tot el mal que m’hauries arribat a fer. Uns dies abans de l’estiu, notava que et trobava a faltar, era un sentiment que no podia evitar, però havia de fer-ho.
El vint-i-tres de Juny van fer una festa a la Bòbila, a Palafrugell. Els dos hi vam anar, érem mitjanament amics. A mesura que passava la nit ens miràvem i de cop, vas decidir venir cap a mi. Em vas dir si podíem parlar, i jo, vaig ser idiota i vaig acceptar. Vam estar parlant i em vas dir que em trobava a faltar, que te’n arrepenties de tot el que havies fet i que si ho podíem tornar a intentar. També vaig acceptar a aquesta proposta.
Va ser un estiu bastant mogut, ara ho deixàvem, ara tornàvem, ho deixàvem un altre cop i érem amics i tornàvem... És el que té l’estiu, diuen, està comprovat que separa a les parelles, però sempre es deixen una cosa, només les separa si elles volen. I així va fer l’estiu, va jugar amb nosaltres.
Al Setembre ho vam tornar a intentar. ‘Ara en serio’, em vas dir. Jo ja havia perdut tot l’encant, però per intentar-ho un altre cop no hi podia perdre res, així que et vaig dir que em semblava bé. Van ser uns tres mesos inoblidables, em sentia estimada i em tractaves molt bé, però jo tenia dubtes de si tu t’ho senties o no, de si et tractava realment bé, tal i com t’ho mereixies.
Ja era Desembre, quasi havia passat un any des de que vam començar. Un dia, pensant, em vaig adonar de que ja no era com al principi, realment no t’estimava, em feia mal a mi mateixa estant d’aquella manera. Per una vegada, una simple vegada, vaig pensar en mi mateixa, vaig deixar de banda tot el que pensessin els altres i vaig decidir el que realment jo volia. Volia ser lliure, conèixer a algú millor, algú del qual no em cansés, algú que cada dia em fes sentir coses diferents, coses noves, que no fós una relació monòtona com havia estat aquesta.
Et vaig deixar les coses clares, jo pensava que després de tot aquest temps lo millor era intentar ser amics, com a mínim intentar-ho. Et vas prendre tant malament que et deixés que et va negar a l’opció de ser amics, t’hi va negar rotundament. Vaig arribar a la conclusió de que no necessitava que gent així influís en la meva vida, em vaig adonar de que no tenies sentiments, només els tenies quan volies i quan no, t’empassaves les llàgrimes i et feies el fort.
Ara ja fa quatre mesos d’això, mai t’oblidaré, d’això en puc estar segura, però sé que hi ha persones que et passaran a davant. Hi ha algú millor que ell, l’he trobat. I aquest cop, realment m’agrada, m’agrada molt. No deixaré passar aquesta oportunitat, no seré tant inútil com abans i l’aprofitaré al màxim. He aprés que amb les persones no es juga, ni amb els sentiments tampoc.
I la veritat, tot això és gràcies a les meves amigues, perquè m’han fet veure la realitat.
Sense tu estic millor, sense les teves tonteries, t’han substituït, i encara que no m’ho cregui ni jo, ja no et necessito.
