No ser capaç de somriure, quan dius que m'estimes

Realment val la pena patir? Realment val la pena suplicar el perdó si saps que no te'l donaràn? Realment val la pena perdre temps i llàgrimes per aquella persona que no t'aprecia i que per molt que t'esforcis no et farà cas? No, no val la pena. Tots sabem que és difícil deixar d'estimar a una persona, que és difícil trencar una relació que t'agradava tant i a una persona que et feia somriure. Però, també és difícil seguir amb aquesta relació si el somriure que et feia treure era forçat, desanimat. Pot ser si, pot ser t'he fet mal, i ho sento molt, però això és cosa de dos i el meu ésser ja no hi era en aquesta petita història. Et necessito lluny de mi, necessito pensar que ja no hi ets i pensar que m'has oblidat. Tot el que has fet m'ha ferit, el meu interior té una ferida profunda que serà difícil de curar i tu no saps com fer-ho per curar-la. Necessito trobar a algú millor, algú que tingui el medicament perfecte, algú que em pugi tapar la ferida que m'has fet i que pugui fer que aquell somriure torni a sorgir del no res. Pot ser tornaràs, com sempre, però jo no seré la inútil que et seguirà, resistiré, potser seré feliç sense tu al final. Necessito que desapareguin les papallones a l'estómac quan et vegi, i sobretot, necessito que vegis que soc feliç i que per molt mal que em facis, puc seguir endavant, sempre lluitant pel meu benestar. Gràcies, gràcies per tot aquest temps, però ara, la vida, em toca viure-la a mi.

Et trobo a faltar

Trobo a faltar que quan baixo a la cuina no hi siguis, que quan m'estiro al sofà no vinguis, que no siguis una pesada i sobretot que quan obro la porta del pati no corris i bordis. Ara mateix ets com un buit, dintre meu hi falta alguna cosa i no la puc emplenar. Cap gossa et reemplaçaria, cap seria com tu, la Duna, la meva Duna. Recordo el dia que te'n vas anar, l'onze de Setembre. Aquell matí va ser un dels pitjors de la meva vida, un matí del que me'n arrepentiré sempre. No havíem d'haver anat amb bici, no t'havies d'haver cansat, no hauries d'haver tingut tanta calor. De cop, et vaig veure estirada al terra i no respiraves. T'havies quedat seca, paralitzada, amb la llengua fora. Vaig còrrer cap a tu i em vaig estirar a terra abraçant-te, plorant, desconsolada. Qui em faria companyia quan la mama treballés? Qui pujaria les escales i em despertaria? No hauria de tornar a queixar-me dels teus pèls? Tot es molt dur a casa sense tu, en serio. La mama també et troba a faltar, encara que ella no ho diu per semblar mes forta, suposo. A vegades hi penso, en tots els moments que vam viure i em poso a plorar (intento evitar-ho però és impossible). El dia que et vam venir a buscar, les teves operacions, el primer dia que et vaig treure a passejar, quan tenies febre i vaig dormir amb tu, quan dissimulaves al haver trencat alguna cosa... Però ploro, bàsicament per ràbia. Ràbia d'haver-te fet mal en moments d'angoixa, d'enveja, de pànic potser. Només puc dir una cosa: Siguis on siguis, perdó per tots els crits i totes les baralles. I gràcies per haver-me fet passar tants bons moments i haver-me fet riure. Cap gossa aconseguirà el que tu has aconseguit, això ho tinc molt clar! T'estimo molt Duna, molt!